Resuming podcast
Històries de mar i de dalt del 19/11/2025
19/11/2025

AI #106 - Quan va “morir” el llatí?

Històries de mar i de dalt

AI

Context del programa

Històries de mar i de dalt dedica el seu programa número 100 a una pregunta central: quan va morir el llatí i quan comencen realment les llengües romàniques?

El convidat és Alexis Serrano, director de l’Arxiu Comarcal del Maresme i president del Centre d’Estudis Vilassarencs, que repassa amb exemples històrics com el llatí passa de ser una llengua viva a una llengua de cultura, i com, de mica en mica, es transformen i es reconeixen les llengües romàniques.


1. D’on surt el llatí i on s’estén?

Origen i expansió

• El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, nascuda al Latium vetus (entorn de Roma), d’on ve el nom.

• La seva expansió es deu a la conquesta romana: - Primer el Latium (recordant l’equip de futbol Lazio com a mnemotècnic). - Després bona part d’Europa, del nord d’Àfrica i d’Àsia Menor.

• L’Imperi romà fa del llatí la seva llengua principal, sobretot a les ribes nord i sud del Mediterrani (Península Ibèrica fins als Balcans). A l’Orient, però, continua dominant el grec, llengua de prestigi filosòfic i cultural.

Llatí clàssic i llatí vulgar

Diferència clau: - Llatí clàssic: llengua literària, escrita, de cultura i administració. - Llatí vulgar: llengua parlada al carrer per la gent corrent.

• Amb la caiguda de l’Imperi romà d’Occident s’afebleix el control sobre la llengua escrita i la varietat parlada s’accelera i evoluciona.

• El llatí clàssic perviu molts segles com a llengua de cultura, ciència, església i administració, mentre el parlar quotidià va donant lloc a les llengües romàniques: català, castellà, francès, italià, portuguès, romanès, etc.

Idea central: el català (i la resta de romàniques) no “substitueixen” el llatí, sinó que són el llatí transformat al llarg dels segles.


2. Substrat, bàrbars i naixement de les llengües romàniques

El paper del substrat

• Quan arriben els romans a cada territori, no arriben al buit: hi ha llengües prèvies, el que s’anomena substrat.

• Exemples de substrat: - Íbers i laitetans a la zona catalana. - Cèltics en altres regions d’Europa. - Vascons, etc.

• El resultat lingüístic és una barreja de: - Substrat indígena. - Llatí parlat (vulgar). - I, més endavant, llengües dels pobles germànics.

Invasions o federats? L’arribada dels germànics

• Des del 378 (batalla d’Adrianòpolis), l’Imperi d’Occident entra en crisi i permet l’entrada de pobles germànics: - Francs, visigots, ostrogots, etc.

• No són tant “invasions” caòtiques com pactes (foedus): pobles federats a canvi de defensa i govern del territori.

• Aporten noves llengües germàniques, que se sumen al substrat i al llatí i acceleran l’evolució cap a formes cada cop més diferents del llatí clàssic.

No és una “degradació” del llatí, sinó una evolució natural en contacte amb altres llengües.


3. Quan s’adonen que la gent ja no entén el llatí?

El punt de trencament: Concili de Tours (813)

• Al segle IV, un bisbe com sant Agustí podia predicar en llatí i tothom l’entenia: pagesos, pescadors, artesans…

• Al segle IX la situació és ben diferent: els clergues veuen que el poble ja no entén el llatí de la litúrgia.

• Prova escrita clau: Concili de Tours (813), al regne dels francs. A les actes es decreta que: - Les homilies i sermons s’han de fer en: - in rústica romana lingua (llengua romana rústica: la llengua del poble, romànica primerenca), o bé - in lingua teodisca (llengua teudisca, d’arrel germànica; el futur alemany).

• Això vol dir que: - La missa continua en llatí. - Però l’explicació al poble (sermó) s’ha de fer ja en la llengua que parla la gent.

• Aquesta rústica romana lingua és la manera de designar, encara sense nom propi, el que serà el proto-francès i, per extensió, les diverses llengües romàniques.

Implicació històrica

• Si l’any 813 els bisbes ja veuen clar que el poble no entén el llatí, vol dir que la separació entre llatí escrit i llengua parlada fa temps que s’ha anat consolidant.

• Podem situar a grans trets el procés de naixement de les romàniques entre els segles VI–IX, però sense una data exacta de “mort” del llatí.


4. El primer text romànic: els Juraments d’Estrasburg (842)

Context polític

• L’any 842, després de la mort de Carlemany, els seus tres nets es reparteixen l’imperi i es barallen.

• Dos d’ells, Carles el Calb i Lluís el Germànic, s’alien contra el tercer, Lotari I, i ho formalitzen als Juraments d’Estrasburg.

• El lloc triat, Estrasburg, és simbòlicament la frontera lingüística entre l’àmbit romànic (francès) i el germànic (alemany).

El contingut lingüístic

• Els juraments es fan en dues llengües: - Lluís el Germànic jura en llengua romana rústica (proto-francès) perquè l’entenguin els de Carles. - Carles el Calb jura en llengua teudisca (proto-alemany) perquè l’entenguin els de Lluís.

• El text romànic és prou transparent per qualsevol parlant d’una llengua romànica actual. Exemple citat al programa:

«Prodeo amor et procristian poblo et nostro comun salvament…»
(Per l’amor de Déu i pel poble cristià i la nostra salvació comuna…)

• És considerat el primer text extens conegut en una llengua romànica (no en llatí) i porta data exacta: 14 de febrer de 842.

Francs, romans i identitat lingüística

• Els francs es veuen a si mateixos com el poble escollit per Déu: - No han passat pel cristianisme arrià com altres pobles germànics. - Es presenten com els hereus “millorats” de Roma.

• Això els genera un problema ideològic: - Diuen que quan van conquerir la Gàlia van matar tots els romans. - Però ells mateixos parlen una llengua derivada del llatí (que era la llengua dels romans).

• Per evitar anomenar-la “llengua dels romans” (que són els enemics del relat), acaben parlant de “francès” (françois), tot i que l’origen real és romànic/llatí.


5. De “lingua romana” a “romanç” i als noms actuals

Ús del terme “romance / romanç”

Al llarg de l’edat mitjana i a l’inici de l’edat moderna, es fa servir tota una gama d’expressions per referir-se a les llengües derivades del llatí:

lingua romana rústica
lingua vulgaris, lingua communis
romando, romans, romance, romanç

Tres exemples documentals

  1. Friül/Venècia (segle XIV)
  2. Un autor del voltant del 1300 redacta un glossari per entendre literatura cavalleresca escrita en francès.
  3. Diu que hi ha paraules:

«in romando, la cual non intendo»
(en romanç, que no entenc).

  • Entén el francès com una llengua romànica (romando), diferent de la seva (friülà/venecià).

  • Val d’Aosta (1441)

  • En un judici per enverinament, la sentència està escrita en llatí però es llegeix als acusats en “llengua romans” perquè la puguin entendre.

  • Salamanca (1556)

  • El mercader florentí Giovanni Giunti (castellanitzat com Juan de Juntas) fa una procura judicial.
  • L’escrivà diu que el text està «escrito en latín y traducido en romance».
  • Aquest romance és el que avui en diríem castellà.

Fins ben entrat el segle XVI, romanç/romance vol dir, simplement, “la llengua del poble derivada del llatí”, sigui català, castellà, portuguès, etc.


6. L’humanisme: el gran malentès sobre l’origen del llatí

El problema teològic i la Torre de Babel

Amb el Renaixement i l’humanisme (segles XIV–XV), els intel·lectuals tornen a preguntar-se d’on surten les llengües.

• Segons la Bíblia (mite de la Torre de Babel), Déu fa que els humans parlin llengües diferents com a càstig perquè no es puguin entendre.

• Però, alhora, els humanistes comproven que tota Europa culta s’entén en llatí: - Un italià, un espanyol, un alemany o un suec poden escriure’s i debatre en llatí.

• Això xoca amb la idea de Babel: si Déu vol que no ens entenguem, com és que hi ha una llengua universal comuna?

La teoria de Dante: el llatí com a llengua artificial

Dante Alighieri, al De vulgari eloquentia:

• Observa que: - Cada regió d’Itàlia té el seu vulgar (parlar popular) amb variants. - A França hi ha un altre vulgar, molt diferent.

• Per explicar la universalitat del llatí, proposa una teoria inversa a la moderna: - A l’antiguitat, diu Dante, els savis d’Europa es van reunir i van “inventar” una llengua comuna, una mena d’esperanto antic. - Aquesta llengua artificial seria el llatí, creat sobre la base de vulgars preexistents (italià, francès, castellà, etc.).

• Dante pensa fins i tot que els creadors del llatí van tenir una predilecció per l’italià: - Diu que el llatí ha manllevat elements com sic del italià.

Avui sabem que és exactament al revés: les llengües romàniques deriven del llatí, no a l’inrevés.

Altres humanistes que defensen la mateixa idea

Brunetto Latini, mestre de Dante, diu que els antics savis, per poder entendre’s, “van trobar la gramàtica” i van acordar la llengua llatina com a codi comú.

Egidio Romano afegeix que el llatí s’hauria creat deliberadament com a llengua apta per a la filosofia i la ciència, massa complexa per ser espontània.

• Aquests autors oposen: - El llatí (llengua gramatical, elaborada, plena de declinacions i formes verbals). - Les llengües apreses de la mare (vulgars), limitades al dia a dia i poc aptes, segons ells, per a discursos filosòfics elevats.

El gir renaixentista: Biondo Flavio

Flavio Biondo és un dels primers a rebutjar la idea del llatí com a invenció artificial.

• En un intercanvi epistolar amb Leonardo Bruni (que encara defensa la teoria “inventada”), Biondo diu que: - Les llengües canvien de manera imperceptible, com una persona que creix. - La gent creu que “s’ha parlat sempre igual” en una ciutat, però no és cert.

• Argumenta que: - El llatí evoluciona per contacte amb els bàrbars (citant Ciceró, que ja es lamentava de usos “corruptes”). - Amb la massiva entrada de pobles no romans, la llengua va mutant fins a donar lloc a les romàniques.

Amb l’humanisme i el Renaixement es comença a entendre el llatí no com una invenció, sinó com l’antecessor històric de les llengües romàniques.


7. El llatí com a llengua de cultura i debat fins a l’edat moderna

La funció del llatí en el món intel·lectual

• El llatí esdevé la llengua del saber i de la discussió: - Filosofia, teologia, matemàtiques, ciències naturals, dret, etc. - Universitats d’Europa: Salamanca, París, Oxford, Cambridge, etc.

• Els intel·lectuals participen en autèntics “tornejos dialèctics”: - Es reuneixen en congressos (d’aquí ve el mot “congrés”). - Debaten públicament en llatí davant d’un auditori que decideix, amb els seus aplaudiments, qui ha argumentat millor.

• Molts grans predicadors i acadèmics sabien de memòria la Bíblia o textos clau, per poder citar-los en llatí com a autoritat en els seus debats.

El cas de Blaise Pascal (1654)

• El gran matemàtic francès Blaise Pascal escriu cartes a Pierre Fermat sobre problemes de probabilitat.

• En un moment donat, tot i estar escrivint en francès, li diu:

«Us ho diré en llatí, perquè en francès no es pot explicar.»

• Això mostra que encara al segle XVII el llatí es percep com més adequat que les llengües vernacles per a alguns àmbits científics i tècnics.


8. El llatí “viu” entre diplomàtics, jutges i clergues (segles XVII–XVIII)

Samuel Pepys i la diplomàcia en llatí

Samuel Pepys (Pips), alt funcionari anglès del segle XVII (secretari del Ministeri de Marina):

• En una visita als Països Baixos, es reuneix amb el ministre de Marina holandès: - No comparteixen ni anglès ni francès (que era la llengua diplomàtica emergent). - Acaben parlant en llatí, que tots dos coneixen per formació.

• En una altra observació sobre Rússia, Pepys comenta que a Moscou l’únic que parla llatí és el ministre d’Exteriors, precisament perquè ha de tractar amb altres estats.

El llatí als tribunals

• Després de la revolució d’Oliver Cromwell i la restauració monàrquica a Anglaterra, Pepys explica que: - S’ha restablert l’ús del llatí als tribunals. - El seu cosí, jutge, ha d’abandonar el càrrec perquè no entén el llatí jurídic.

Fins ben entrat el segle XVII, el llatí continua sent llengua de la justícia en diversos països europeus.

El duc de Saint-Simon i els canonges de Toledo (1722)

• El duc de Saint-Simon, memorialista francès del segle XVIII, visita Toledo.

• Allà coneix dos canonges nebots de l’arquebisbe, que li fan una dissertació en llatí.

• Ell explica que: - No pot respondre en francès, perquè no l’entendrien. - Es veu obligat a fer una resposta en llatí, «d’aquella manera», però suficient per rebre aplaudiments i agraïments.

• Mostra que el llatí és encara codi comú de comunicació culta a inicis del segle XVIII.

El llatí a l’Església i al Vaticà

• El llatí es manté com a llengua litúrgica de l’Església Catòlica fins al Concili Vaticà II (segle XX).

Avui: - És idioma oficial de l’Estat del Vaticà. - Tots els cardenals han estudiat llatí. - És plausible que en conclaves recents part de la comunicació interna sigui encara en llatí.

És una llengua morta perquè no té parlants nadius, però continua activa com a llengua de cultura, litúrgia i especialitats.


9. El llatí avui: una llengua morta que encara parlem

Expressions llatines en el nostre dia a dia

Encara avui fem servir de manera quotidiana llatinismes, sobretot en àmbits tècnics, jurídics, científics i culturals:

homo sapiens
in vitro
virus
habeas corpus
alter ego
a priori
carpe diem
curriculum vitae

A més, el llatí es manté com a llengua de referència en la classificació taxonòmica d’espècies vives.

El veredicte: quan va “morir” el llatí?

No hi ha cap decret de defunció del llatí: - Ningú va decidir un dia concret: “A partir d’ara el llatí es deixa de parlar i naix una nova llengua”.

• Des del punt de vista popular: - Ja al segle IX (Concili de Tours, 813) es constata que el poble parla una altra cosa, les primeres llengües romàniques.

• Des del punt de vista culte: - El llatí continua viu com a llengua escrita i acadèmica fins, com a mínim, el segle XVIII, i encara més en alguns àmbits (Església, dret, ciència).

• Des del punt de vista polític actual: - És idioma oficial del Vaticà, s’ensenya i s’utilitza en àmbits concrets.

Conclusió del programa: el llatí és una llengua morta com a llengua materna, però sobreviu dins les llengües romàniques i en múltiples usos cultes. D’una manera o altra, quan parlem català, seguim parlant llatí evolucionat.


10. Tancament del programa

• Es recorda que aquest és el programa número 100 de Històries de mar i de dalt.

• Agraeixen la presència d’Alexis Serrano i la fidelitat dels oients.

• Informen que es pot tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a les principals plataformes de podcast cercant Històries de mar i de dalt.

Un episodi que combina rigor històric i anècdotes il·lustratives per mostrar que el llatí no va morir d’un dia per l’altre, sinó que es va transformar lentament en les llengües que parlem avui.

Marcadors

Presentació del programa i del tema: què és el llatí i per què se’n parla
Compartir

S’obre l’episodi de *Històries de mar i de dalt*, explicant que el llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada pels romans. Es destaca la diferència entre llatí clàssic i llatí vulgar, i com d’aquest últim sorgiran les llengües romàniques actuals. Es recorda que el llatí clàssic es manté durant segles com a llengua de cultura i que també és base de bona part del vocabulari tècnic i de la taxonomia biològica. Es planteja la pregunta central del programa: quan “mor” el llatí i des de quan parlem llengües romàniques.

Presentació del convidat i plantejament de la tesi
Compartir

Es presenta l’Alexis Serrano, director de l’Arxiu Comarcal del Maresme i president del Centre d’Estudis Vilassarencs, i es remarca que aquest és el programa número 100. El convidat proposa la seva tesi: **en realitat, ara mateix, quan parlem català, estem parlant llatí evolucionat**. Explica que les llengües romàniques (català, castellà, francès, italià, romanès, portuguès, etc.) són el resultat de segles de transformació del llatí en cada territori.

Origen geogràfic del llatí i expansió de Roma
Compartir

S’explica que el llatí neix al *Latium vetus* (Laci), regió entorn de Roma, d’on ve el nom de la llengua. A partir de l’expansió romana, primer pel Laci, després per gran part d’Itàlia, i finalment per Europa, nord d’Àfrica i part d’Àsia, el llatí s’estén com a llengua de l’Imperi. L’Imperi Romà es desplega al voltant del *mare nostrum* (Mediterrani), convertint-lo en un llac intern. El llatí s’imposa sobretot a les ribes nord i sud del Mediterrani, amb més presència a l’Europa meridional i el nord d’Àfrica, mentre que a la part oriental de l’Imperi continua dominant el grec.

Substrats locals, abandó del llatí i formació de les llengües romàniques
Compartir

S’explica que el llatí arrela amb força a l’Europa meridional i al nord d’Àfrica, però que per raons històriques el llatí desapareix del nord d’Àfrica. A Europa, en canvi, el llatí es barreja amb les llengües preexistents, el que es coneix com a **substrat** (íbers, cèltics, vascons, etc.). Quan desapareix el control polític de l’Imperi, la llengua parlada evoluciona lliurement. D’aquesta combinació de substrat indígena i llatí vulgar, sumada després a altres influències, sorgeixen les **llengües romàniques** (català, castellà, francès, portuguès, romanès, etc.). S’insisteix que mai no hi ha un moment formal en què es decreti la “mort” del llatí.

La gran descoberta del segle IX: el poble ja no entén el llatí
Compartir

Es planteja quan es pot dir que el llatí “mor” com a llengua parlada. La clau és el **segle IX**, quan els clergues s’adonen que la llengua de les Escriptures i de la missa (el llatí) ja no coincideix amb la llengua del poble. Aquesta presa de consciència queda recollida al **Concili de Tours (813)**, al regne dels francs. A les actes del concili es diu que les **homilies i amonestacions** s’han de fer en llengua entenedora per al poble, no estrictament en llatí.

Concili de Tours (813): naixements oficials de la “llengua romana rústica”
Compartir

Es cita el text del Concili de Tours (813), on s’ordena que les homilies es tradueixin a la **“rústica romana lingua”** (llengua romana rústica, és a dir, la llengua parlada pel poble) o a la **“lingua teodisca”** (llengua germànica dels francs). S’explica que en el regne dels francs coexisteixen dues grans famílies lingüístiques: una d’origen romànic (la futura llengua d’oïl/protofrancès) i una de germànica (protoalemany, anomenat teodisca). El decret implica que el clergat assumeix que la gent **ja no entén el llatí litúrgic** i que cal predicar en la llengua corrent.

Invasions germàniques, federats i acceleració del canvi lingüístic
Compartir

Es vincula la separació entre llatí i llengua parlada amb el context polític: des de la batalla d’Adrianòpolis (378) i la crisi de l’Imperi d’Occident, entren al territori diferents pobles germànics (francs, visigots, ostrogots) com a **federats** mitjançant pactes (foedus). Aporten les seves pròpies llengües germàniques, que se sumen al **substrat indígena** i al **llatí**, accelerant l’evolució cap a noves llengües. L’Alexis evita parlar de “degradació” i insisteix en el concepte d’**evolució** lingüística.

Els Juraments d’Estrasburg (842): primer text clar en llengua romànica
Compartir

S’introdueixen els **Juraments d’Estrasburg (842)** com el **primer text extens en una llengua romànica**. Després de la mort de Carlemany, els seus nets es reparteixen l’Imperi i dos d’ells, Carles el Calb i Lluís el Germànic, s’alien contra Lotari I. Per reforçar l’aliança, fan uns juraments recíprocs amb presència dels seus respectius seguicis. El lloc triat, Estrasburg (antic argentaria), és a la frontera lingüística entre àmbit romànic i germànic (Alsàcia). El cronista explica que la ciutat abans s’anomenava *argentaria* i ara el poble la coneix com *Strasburg*.

Lectura i anàlisi lingüística dels Juraments d’Estrasburg
Compartir

S’explica com es fan els Juraments d’Estrasburg: Lluís el Germànic, que ve d’un món germànic, jura en **llengua romana rústica** perquè el comprenguin els homes de Carles el Calb (protofrancès); i Carles el Calb fa el mateix jurament en **protoalemany** perquè el públic de Lluís l’entengui. L’Alexis llegeix fragments del text romànic, com *«Prodeo amor et procristian poblo…»*, i mostra que, llegit amb accent romànic, és fàcilment comprensible per parlants de llengües romàniques actuals. Subratlla que és la primera vegada que tenim per escrit una peça política important **no redactada en llatí sinó en una llengua romànica**. Es remarca també la data exacta: 14 de febrer de 842.

Identitat dels francs i consciència confusa sobre la seva llengua
Compartir

S’analitza com els francs es perceben a ells mateixos. Es veuen com **poble escollit per Déu**, orgullosos de no haver abraçat el cristianisme arrià, i com els veritables successors de Roma, però superant-la moralment (Roma era pagana i perseguidora de cristians). A la *llei sàlica* s’hi pot llegir «Viva Crist que estima els francs». Saben que viuen a l’antiga Gàlia, conquerida per Juli Cèsar, on es parlava llatí, però s’havien explicat a ells mateixos que, en arribar, **van matar tots els romans**. Això els deixa perplexos sobre per què parlen una llengua d’origen llatí. Els cronistes admeten que la llengua que portaven originàriament els francs **no els importa** i no la descriuen. Acaben batejant la seva llengua com a **francès (françois)**, tot i que és en realitat una llengua romànica hereva del llatí.

De “lingua romana rústica” a “romanç”: usos medievals del terme
Compartir

Es mostra com, a partir del segle IX, expressions com **lingua romana rústica**, **lingua vulgaris** o **lingua communis** es fan servir per designar la llengua del poble, aprés de la mare, en oposició al llatí après a les escoles. L’Alexis porta diversos exemples: • Al voltant del 1300, a la zona de Venècia/Friül, un autor elabora un **glossari** per entendre literatura cavalleresca en francès i diu que hi ha paraules «in romando, la cual non intendo». • El 1441, a la Val d’Aosta, en un **judici**, la sentència escrita en llatí **s’és llegida als acusats “en llengües romans”** perquè l’entenguin. • El 1556, a Salamanca, en un procés on intervé el mercader florentí Giovanni Giunti (Juan de Juntas), l’escrivà diu que el text és **«escrito en latín y traducido en romance»**, on *romance* designa el que avui anomenaríem **castellà**. Encara al segle XVI, doncs, *romanç/romance* significa simplement «llengua romànica vernacla».

L’humanisme i el problema teològic de la llengua universal
Compartir

S’explica el canvi de mentalitat amb l’arribada de l’**humanisme** (segles XIV–XV), quan es comença a reflexionar sobre l’origen i l’evolució de les llengües. Es recorda el mite bíblic de la **Torre de Babel**, segons el qual Déu castiga els humans fent-los parlar llengües diferents per impedir la seva cooperació. El problema per als humanistes és que, malgrat Babel, **el llatí funciona com a llengua universal** que permet la comunicació entre persones de diferents pobles (un italià pot escriure a un noruec o a un alemany en llatí i fer-se entendre). Davant d’aquesta paradoxa, Dante Alighieri, al seu tractat *De vulgari eloquentia*, formula la hipòtesi que **el llatí ha estat creat artificialment**: savis de diferents pobles (catalans, espanyols, francesos, italians…) es reunirien en temps antics i, a partir de les seves llengües vulgars respectives, haurien **inventat una llengua comuna**, el llatí, una mena d’“esperanto” antic.

Dante i altres humanistes: el llatí com a invenció gramatical
Compartir

Es detalla el pensament de Dante: considera que el llatí és la **llengua del “sí” (sic)**, creada pels antics a partir de l’italià, i que la seva gramàtica tan complexa (declinacions, verbs, etc.) no pot provenir d’un ús espontani dels pagesos. Segons ell, la llengua que aprens de la mare no serveix per a la filosofia o les ciències elevades; cal una llengua elaborada pels savis. Altres humanistes, com **Brunetto Latini** (mestre de Dante) i **Egidio Romano**, reforcen aquesta idea: parlen de la **gramàtica** com a creació conscient dels antics llatins per unificar llenguatges i permetre discussió filosòfica, científica i teològica sofisticada. Interpreten que les inscripcions en marbre i els textos cultes en llatí reflecteixen una llengua construïda pels erudits, mentre que el poble hauria parlat sempre una altra cosa.

Renaixement, crítica a la teoria “artificial” i analogia amb l’art gòtic
Compartir

S’explica com, al Renaixement, aquesta visió comença a ser qüestionada. **Flavio Biondo** discuteix amb **Leonardo Bruni** i defensa que les llengües evolucionen de manera imperceptible, com una persona que passa de nen a adult. S’accepta que les llengües canvien amb el temps i que el llatí no ha estat inventat de zero, sinó que és una fase anterior de les llengües romàniques. L’Alexis fa una analogia amb l’arquitectura: es compara el **classicisme romà** (columnes dòriques, jòniques, arcs de mig punt) amb les **esglésies gòtiques** (arcs apuntats, arcs botants, estructures que semblen “bèsties” amb l’exosquelet a fora). Els humanistes consideren el gòtic una “brossa” feta pels bàrbars i enderroquen edificis gòtics per construir-ne de renaixentistes. De manera semblant, veuen el llatí clàssic com l’art suprem i les llengües derivades (romàniques) com a **llengües “barbàriques”, plenes de barbarismes**, resultat de la “contaminació” bàrbara. Biondo Flavio, citant Ciceró, proposa que el llatí es va anar corrompent pels contactes amb els bàrbars i que, quan ja no eren uns quants sinó milers, la veu de Roma queda desplaçada. Això obre la porta a la idea moderna que **les llengües romàniques són filles del llatí**, i no a l’inrevés.

El llatí com a llengua comuna de la cúria i de la diplomàcia renaixentista
Compartir

Es comenta que, fins i tot a l’època del Renaixement, la **cúria papal** funciona com una mena de **Nacions Unides**: hi arriben cardenals, secretaris i servidors de totes les corts europees. El llatí és la **llengua de relació comuna** i molts acaben entenent-lo per immersió. Flavio Biondo ja destacava aquesta dimensió del llatí com a llengua franca culta. L’Alexis assenyala que això es pot entendre fàcilment si es té present que moltes llengües europees deriven directament del llatí, fet que en facilita l’aprenentatge al nivell culte.

Exemples dels segles XVII–XVIII: Pepys, Rússia, Toledo i jutges en llatí
Compartir

Es donen exemples concrets dels segles XVII i XVIII que mostren el **llatí com a llengua viva en ambients cultes**: • **Samuel Pepys**, alt funcionari anglès, explica que en una visita a Holanda es pot entendre amb el ministre de Marina holandès parlant en llatí, ja que aquest no sap francès i l’anglès no és encara llengua diplomàtica. • També comenta que a Moscou, al segle XVII, «l’únic que parla llatí és el ministre d’Exteriors», encarregat de tractar amb altres països. • Després de la restauració monàrquica a Anglaterra, Pepys lamenta que el seu cosí ha d’abandonar el càrrec de jutge perquè els processos tornen a redactar-se en llatí i ell **no el domina prou**. • El **duc de Saint-Simon** relata una visita a Toledo (1722), on dos canonges nebots de l’arquebisbe li fan una llarga dissertació en llatí. Ell, incòmode, es veu obligat a respondre també en llatí, i, tot i fer-ho amb dificultats, obté els aplaudiments dels presents. Tot plegat confirma que el llatí continua sent **codi compartit** entre clergues, nobles i diplomàtics.

Persistència del llatí a l’Església i usos socials sorprenents
Compartir

Es reforça la idea que, fins fa relativament poc, el llatí ha estat essencial en diversos àmbits. L’Església Catòlica ha utilitzat el llatí com a **llengua litúrgica fins al Concili Vaticà II**, i encara avui és l’idioma oficial de l’Estat del Vaticà i la llengua de molts procediments interns, com l’elecció papal. L’Alexis recull també una anècdota de Pepys sobre una dona anglesa que ell considera «pretty woman» i que sap parlar llatí, cosa que li sembla notable. Tots aquests casos mostren que, tot i ser una llengua sense parlants nadius, el llatí ha tingut una **vida activa** en àmbits acadèmics, jurídics i religiosos fins al segle XX.

El llatí avui: llatinismes quotidians i conclusió sobre la “mort” de la llengua
Compartir

En els minuts finals, l’Alexis recorda que encara avui fem servir moltes expressions llatines en el llenguatge quotidià i tècnic: *homo sapiens, in vitro, virus, habeas corpus, alter ego, a priori, carpe diem, curriculum vitae*, etc. Subratlla que el llatí és una **llengua morta en el sentit que no té parlants nadius**, però continua viva en el vocabulari especialitzat i, sobretot, **en les llengües romàniques**, que en són l’evolució directa. Es tanca el debat sobre quan va morir el llatí insistint que no hi ha una data única de defunció: per al poble, el llatí es comença a fer incomprensible entre els segles VIII i IX; per a la cultura, continua sent llengua de treball fins al període modern.

Comiat i recordatori del format de podcast
Compartir

La presentadora acomiada el programa, agraeix a l’Alexis Serrano la seva participació en el programa número 100 de *Històries de mar i de dalt* i dona les gràcies als oients per seguir-los. Es recorda que el programa es pot tornar a escoltar a través del web de **vilassarradio.cat** i a les principals plataformes de *podcast*, cercant *Històries de mar i de dalt*. S’emet l’indicatiu de tancament del programa, produït pel Centre d’Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio.