L'episodi d'avui d'Històries de mar i de dalt se centra en la casa de cos, l'element arquitectònic més emblemàtic del Maresme fins a mitjan segle XX. Aquesta tipologia es defineix per ser una construcció entre mitgeres que comparteix murs de càrrega amb els veïns, permetent una ordenació urbana rectilínia i ortogonal, especialment visible a Vilassar de Mar.
L'arquitecte Antoni Paricio explica que aquesta era una "arquitectura sense arquitectes", basada en el coneixement transmès entre mestres de cases. Els punts clau de la seva estructura inclouen: • L'amplada de la casa es definia per la llum de les bigues, normalment d'un cos (uns 20-25 pams). • Ús de materials de proximitat: parets de tàpia (argila i calç piconada) i fonaments de pedra per evitar la humitat. • La volta catalana: un sostre de maó de pla molt lleuger i econòmic que es va exportar internacionalment. • Façanes originalment encalades per higiene i protecció contra el salnitre marí.
El programa destaca com la burgesia i els indianos van "tunejar" aquestes estructures tradicionals amb estils com el modernisme o el noucentisme, afegint-hi balcons de pedra, esgrafiats i tribunes per mostrar el seu estatus social. També s'analitza l'evolució de l'espai interior, com la creació del quarto del mig (o quarto dels morts) i el desplaçament de la cuina cap a l'eixida.
"La casa de cos és el patrimoni més abundant que tenim, però sovint ha estat maltractat perquè és un lloc on s'ha de viure."
Es fa una crida a la conservació del parc edificat existent. Antoni Paricio adverteix sobre els perills de l'enderroc d'aquestes cases, ja que l'efecte dominó pot afectar l'estabilitat de tota la illa de cases. La rehabilitació és presentada com l'opció més sostenible i respectuosa amb el paisatge urbà històric.