Música i generacions: un punt de trobada intergeneracional

La música és memòria, identitat i emoció. I, a Punt de trobada, es converteix també en fil conductor entre dues mirades separades per gairebé dues dècades però unides pel mateix fil sonor. Elisenda Ribó (generació X) i Jordi Coba (millennial) presenten un especial dedicat a com la música marca, defineix i acompanya cada etapa de la vida.

Des de la trinxera guitarrera dels noranta fins a la cultura del shuffle i l’streaming; de les cassets i els concerts multitudinaris al Sant Jordi fins a les playlists col·laboratives dels festivals contemporanis. Cada generació té els seus codis, però també els seus ponts.

Dues generacions, dues maneres d’escoltar… i molts punts en comú

La mirada d’Elisenda: música com a identitat

Per a la generació X, la música és trinxera i bandera. Elisenda reivindica la importància dels estils que van marcar els noranta: punk, grunge, Britpop, metal, rock alternatiu, la movida madrilenya i, sobretot, el rock català com a veu cultural pròpia. Tot aquest univers sonor no només definia gustos, sinó que travessava el cinema, la moda i els moviments socials. Bandes sonores com Trainspotting són per a ella icones generacionals.

La mirada de Jordi: del Discman al Spotify

Per als millennials, la música és transició constant: del vinil i el Discman a l’MP3 i les plataformes digitals. Global, instantània, personalitzada… però també col·lectiva. Jordi destaca festivals com el Primavera Sound o el Sonar, grans rituals comunitaris. I celebra una generació que barreja pop, indie, hip-hop, electrònica o R&B sense prejudicis.

La tesi conjunta és clara: la música construeix identitat, memòria i relacions. I si bé cada generació la viu amb codis diferents, els punts d’encreuament són constants.

Un viatge per la vida a través de cançons

La conversa entra després en terreny emocional: moments, records i vivències que es lliguen indissolublement a una cançó. Cada tema vital —viatges, estiu, amistat, adolescència, amor, desamor, instants especials— activa una banda sonora compartida.

1. Cançons de viatge

Elisenda escull “Camins” de Sopa de Cabra, himne generacional lligat als anys del gran esclat del rock català. Recorda especialment el mític concert conjunt de 1991 al Sant Jordi amb Sau, Els Pets i Sangtraït.

Jordi tria “Mille”, de Fedez, Achille Lauro i Orietta Berti. La vincula a un viatge a Astúries amb dues amigues italianes per celebrar els 30, on fins i tot van reescriure la lletra.

2. Cançons d’estiu

Per a Elisenda, l’estiu té nom d’Els Pets amb “Bon dia”, record dels 18 anys i de concerts on fins i tot pujava a l’escenari amb gorres de palla.

Jordi torna a la infantesa amb “Bomba”, de King África: tardes de ball al jardí a Sant Carles de la Ràpita quan tenia només 5 o 6 anys.

3. Cançons d’amistat

Elisenda evoca nits de karaoke amb Amaral i la cançó “Amigos”, celebració dels amics que van i venen, dels que viuen fora, dels que decideixen fer un gir vital.

Jordi aposta per “You & Me” de Meute, que el connecta amb un “Cruïlla” postpandèmia, brisa del Fòrum i amistats retrobades… i confessa que també és perfecte per a nits íntimes.

4. Adolescència

Per a Elisenda, l’adolescència sona a Green Day i “Basket Case”, un punt de fuga emocional on s’expressava sense filtres el malestar dels anys joves.

Jordi recorda la fascinació per l’anglès britànic amb “Someone Like You” d’Adele en la versió de Jade Richards (X-Factor), que repetia obsessivament per perfeccionar l’accent.

5. Cançons d’amor

Elisenda s’emociona amb “La chica de ayer”, clàssic etern de Nacha Pop que li desperta la fascinació per la llibertat creativa de la movida.

Jordi tria “Sort de tu” d’Oques Grasses, una cançó que diu que li agradaria que li dediquessin. Parlen també de l’anunci de la banda, que plega després de 15 anys.

6. Cançons de desamor

Elisenda recorda el seu gran desamor amb “Echo de menos” de Kiko Veneno, banda sonora per plorar i refer-se.

Jordi es queda amb “Ya no quiero ná” de Lola Índigo, que el va acompanyar en un trencament i li va aportar força i empoderament.

7. Cançons per a moments especials

Per a Elisenda, “The Look” de Roxette simbolitza l’entrada a les discoteques, el despertar dels primers jocs de seducció.

Jordi tanca amb “A vegades ens en sortim” de Manel, descoberta al cinema veient La casa en flames en un moment de crisi personal. Va sortir plorant i amb la cançó en bucle.

L’entrada de Jaume Cabot: un toc crític i nostàlgic

Al tram final, s’incorpora Jaume Cabot per valorar la secció. Celebra que no hi hagi reggaeton (“per mi no és música”, diu rient) i admet que se sent més proper a l’Elisenda per la seva connexió amb el rock català i el rock clàssic. Reivindica Loquillo i el seu “Feo, fuerte y formal” com a himne d’estètica i actitud.

Acaba amb una reflexió que travessa generacions: el ritual de posar un vinil, baixar l’agulla i sentir el soroll inicial no és comparable al consum musical des del mòbil. Una nostàlgia compartida fins i tot pels qui no van viure aquella època. Acaba sonant “Cadillach Solitario”.

Una secció plena d’emocions i memòria compartida

Aquest bloc és molt més que una tria de cançons. És una conversa viva sobre identitat, creixement, dol, amistat, amor i transformació. Una demostració que, malgrat les diferències generacionals, la música continua sent l’espai comú on tots ens trobem.