Idoia Díaz explica el seu testimoni, un cop recuperada del càncer que va patir quan tenia 9 anys

Molt madura, als seus 13 anys, la vilassarenca Idoia Díaz ha volgut venir a la ràdio per explicar-nos una experiència, la seva, de la qual, afortunadament, ja està plenament recuperada. Fa 4 anys, quan en tenia nou, els metges li van detectar un sarcoma d’Ewing, un càncer d’ossos. Ara, i per pròpia iniciativa, i escortada pels seus pares, ha sentit la necessitat d’explicar el seu procés. De compartir la seva evolució. Amb un motiu que la lloa: poder ajudar, amb el seu testimoni, nens i nenes i les seves famílies que puguin estar passant per aquest procés. Per això ha vingut a la ràdio, al “Parlant de tot”:

Sota l’atenta mirada dels seus pares, en Vicente i l’Anna, la Idoia ens explica que, un mal dia i 4 anys enrere, va notar molèsties en una de les seves cames i que, a les poques hores, ja li feia un mal insuportable. A més, se li havia inflat molt. Espantats, van començar un periple per diferents metges, fins que van visitar un podòleg que, ràpidament, els va encarregar un TAC. Ja amb els resultats de la prova a les mans, la Idoia ja va veure que alguna cosa no acabava de rutllar. La doctora li va demanar que sortís fora del despatx, i que volia parlar a soles amb els seus pares.  

Tenia en aquell moment 9 anys o la Idoia, tot i que no recorda què li van dir els seus pares després de la reunió amb els metges, es va posar a plorar. L’endemà mateix, cap a traumatologia de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Li van preguntar si podia caminar bé. Li van fer una analítica, una ressonància i una biòpsia. Amb aquestes proves, els metges li van diagnosticar càncer d’ossos.

Als 9 anys, la Idoia, escotava, per primer cop, la paraula càncer. Es va haver d’adaptar a la nova situació.I mentre ella ho paia, els seus pares, en Vicente i l’Anna, també esperar. Volen agrair la tasca, l’ajuda, la feina de tots els sanitaris que van intervenir en el procés. Cuidaven la Idoia, els tranquil·litzaven i els contestaven les preguntes que, és clar, en aquesta situació tots i totes ens faríem; es van sentir molt acompanyats en aquest procés, per l’equip de l’hospital.   

La Idoia, explica, la vida li va canviar radicalment. No va poder fer el cinquè de Primària a l’Escola Pérez Sala, ara fa Segon de l’ESO i recorda que molts dels seus companys i companyes es van interessar pel seu estat de salut.

A partir d’aquí, tractament. La seva mare ens ho comparteix. El primer tractament va ser llarg. Les sessions de quimioteràpia van durar cinc dies, es fan a la nit i així els efectes que provoca la quimioteràpia  (nàusees, malestar…) els passaven dormint. En tornar a casa, quan tenia baixes de defenses, la tornaven a ingressar. Aquest procés va durar un any. Un any en el qual la Idoia va madurar molt. De cop. Es pregunta com hauria estat la seva vida si no hagués patit aquesta malaltia.

Ara, ella i la família donen importància a les petites coses del dia a dia. Afortunadament, ja recuperada, no pren medicaments. Això sí, natural d’altra banda, sempre hi ha un rau-rau pensant en la cama.

Ara ja tot queda en el record. Ara bé, la seva mare i el seu paren tenen clavat al cervell el dia en què els van comunicar la notícia, que ja està curada la Idoia. Han explicat que els hi costava de creure quan els ho van dir, van haver de pair la notícia, com quan al principi els van dir que la Idoia patia càncer.

Per a l’Anna, diu, és molt important, davant d’aquestes situacions de malaltia, tenir una bona actitud i ser optimista.  

Ara, 4 anys, recorden quan l’equip mèdic els animava a no amagar els sentiments. La família Díaz subratlla que és molt important, en tot moment, seguir les pautes mèdiques i es desfan en elogis del personal de l’Hospital de Sant Joan de Déu.

I els pares van fer l’impossible. En Vicente, per amistats i contactes, va poder fer que la seva filla, molt del Barça, pogués assistir a un entrenament del primer equip. Era l’època Xavi. Va parlar molt amb Jordi Alba, amic del seu padrí.  I, també, va poder conèixer el bètic Joaquim el dia que el Betis va venir a jugar contra el Barça. Una persona, tota amabilitat, malgrat algunes anècdotes complicades a l’hora d’escriure el nom de la nostra convidada, ja que va haver de signar dues camisetes perquè a la primera es va equivocar quan, signant-li un autògraf amb una dedicatòria a la camiseta, va escriure el nom de la Idoia.

“No vull ser una heroïna”, diu. Només volia ser una nena més, normal, que vol jugar.