“Històries de Mar i de Dalt” ens ha endinsat en la vida i obra de l’escultor vilassarenc Enric Monjo  

Té un carrer al seu nom i un Museu a Vilassar de Mar que porten el seu nom. Però sabem qui era l’escultor Enric Monjo? Des del programa d’aquesta casa, “Històries de Mar i de Dalt”, s’han preguntat exactament el mateix. Sabem que hi ha obra del vilassarenc per mig món? Sabem que seves són dues de les estàtues de la plaça Catalunya de Barcelona? Sabem que quan pugem a adorar la Verge de Montserrat passem per davant del seu llegat? La directora d’aquest programa de la nostra graella, Núria Gómez, ha entrevostat en Jordi Viñes, tècnic de cultura del nostre consistori, que, segurament, és una de les persones que en saben més de l’Enric Monjo. Escolta el programa aquí:

Estil figuratiu, religiós, ornamental, monumental i treballant molt i molt bé el cos humà són les característiques artístiques de l’escultor Enric Monjo, nascut a Vilassar de Mar un 12 de febrer de 1895, i que va morir a Barcelona un 2 d’octubre de 1976. Curiosament, i malgrat el seu estil, la seva làpida al cementiri de Vilassar de Mar és, com a mínim, austera. Una simple “M”.

En Jordi Viñes, llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, és, actualment, coordinador de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vilassar de Mar. Convidat al nostre “Històries de Mar i de Dalt”, explica que l’Enric Monjo va néixer en el si d’una família privilegiada i que va poder estudiar, un fet excepcional a la societat catalana del segle XIX. Ben aviat va demostrar traça artística i es va formar a l’escola de Belles Arts i a la Llotja i va fer estudis d’anatomia a la Facultat de Medicina, fent autòpsies, per adquirir un profund coneixement del cos humà.

En Jordi Viñes assenyala que Enric Monjo va arribar a ser, catedràtic d’anatomia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i ha afegit que aquest fet li va permetre saber de primera mà com era el cos humà.   Per tant, domina perfectament musculatura, tendons i nervis del cos humà, coneixements que li van d’allò més bé per aplicar-ho a les seves escultures.

Enric Monjo arriba a la maduresa artística en un moment en el qual Catalunya deixa el Modernisme i abraça el Noucentisme. Amb beques a París, però, l’escultor de Vilassar de Mar no es deixa influir per les avantguardes europees i segueix blindat a l’estil figuratiu. Per exemple, les dues estàtues que té al sud de la Plaça de Catalunya, la deessa Pomona i la Dona amb imatge de la Mare de Déu.  Apareixen en aquestes estàtues els temes preferits de Monjo: de la bellesa clàssica, domini de l’anatomia i la dimensió religiosa i espiritual de l’esser humà.

Quan esclata, pocs anys després, la Guerra Civil espanyola, Enric Monjo passa al bàndol franquista i marxa a viure a Santiago de Compostel·la. Viñes ha explicat que els dos bàndols van  instaurar uns serveis per protegir el patrimoni com quadres, edificis

Després de la guerra torna a Catalunya i els seus contactes amb el bàndol franquista, els guanyadors de la guerra intestina, fan que a Monjo li ploguin els contractes. Tant privats com d’obra pública. L’art religiós havia estat arrasat per les files republicanes i el règim nacionalcatòlic del general Franco apostava per reconstruir-ho. Va viure, doncs, l’Enric Monjo un moment propici. “Era l’home adequat, en el moment adient”, ha dit Viñes.

L’obra que el catapulta, explica Viñes, va ser la reforma i decoració de l’església del Sant Esperit de Terrassa. Posteriorment, realitza el cenotafi de la tomba de l’Abat Oliba i l’escala d’accés al cambril de la Verge de Montserrat, treballs que li obren les portes a Madrid i als Estats Units on té obra a Nova York i a Florida. Va fer també la medalla dels 500 anys de la independència del municipi de San Agustín, dels Estats Units.

Home de profundes conviccions religioses, no va tenir fills. Per tant, va voler deixar la seva obra a Vilassar de Mar, municipi que el va veure néixer. Va comprar l’edifici del que és ara el Museu Monjo i es va acabar obrint un museu que es nodria de la seva obra.

L’Enric Monjo, però, no deixa de ser un desconegut malgrat la importància de la seva obra. Una obra, però, que s’ha de contextualitzar com recorda Vinyes. L’Enric Monjo no va evolucionar, va seguir amb el seu estil figuratiu, i, clar, els gustos de la societat van anar canviant influïts per les avantguardes europees. A més, el seu passat franquista tampoc el va ajudar un cop caigut el règim.

Viñes ha destacat que és un molt bon escultor, però no de superavantguarda. Domina molt la tècnica, però no està a l’altura d’un Llimona o Clarà  

La pinacoteca de Vilassar de Mar, que porta el seu nom, té la planta baixa reservada de les exposicions temporals, mentre que en els dos pisos superiors podem veure una selecció de l’obra de l’escultor vilassarenc Enric Monjo.

Escolta la notícia emesa a “Crònica”: