Feliu Novell ens ha presentat les joies arquitectòniques del cementiri del nostre poble

Als voltants de Tot Sants, els cementiris s’omplen de gent. És el moment anual en el qual rendim tribut als nostres familiars que ja no són entre nosaltres. Flors, làpides, escales i productes de neteja són el panorama habitual d’aquests dies. I gent, molta gent. Però, més enllà del recorregut que fem fins on són enterrats els nostres, hem aixecat la vista i hem contemplat les joies arquitectòniques que ens envolten. Els cementiris parlen. Són testimonis d’un temps i d’un art que ja no tornarà. Si anem a París, visitem el Pierre Lachaise, i si anem uns dies a Praga. És obligat entrar al cementiri jueu. Però , a Vilassar de Mar ens atrevim a alçar el cap? Ara ho hem fet amb l’historiador vilassarenc Feliu Novell, director del Museu de la Mina Vella Aigües de Vilassar. Escolta la notícia emesa a “Crònica”:

El cementiri de Vilassar de Mar és una joia modernista, data de l’any 1822. Anteriorment, els difunts eren enterrats a l’antic cementeri, ubicat als voltants de l’església. Quan es va obrir el nou cementeri, la gran majoria de difunts enterrats a l’antic cementiri van ser traslladats al nou. També fins a 1822 s’enterraven difunts prop de l’Església de Vilassar de Dalt.

Amb el que significava, i per l’època, traslladar els difunts des del nostre poble fins a la veïna localitat de Vilassar de Dalt. “Una feinada el trasllat”, ha dit Novell.

En Feliu Novell destaca les dues àrees ben diferenciades que trobem al cementiri municipal de Vilassar de Mar: l’àrea de 1822 i l’àrea que correspon a l’ampliació que es va fer 1845, a la que s’hi accedeix quan s’arriba a unes escales que hi ha a mig cementeri. La Capella és neogòtica, de 1891, i dins hi ha la tomba del canonge Jaume Almera.

I, és clar, el que crida més l’atenció, sens dubte, és la magnífica portalada. És obra de l’arquitecte Eduard Ferrés,  i en destaca el treball en forja de Joan Casanova, manyà vilassarenc,  i l’escultura d’Alfons Juyol, que té un munt d’obres al barceloní cementiri de Montjuïc. Obra clarament modernista i molt expressiva.

No està documentat, però, remarca Novel,  que el fundador de la Lliga Regionalista i ministre a Madrid, Francesc Cambó, que havia estiuejat en diferents ocasions al nostre poble, ho sufragués.

També ens fixem, en la nostra visita al cementiri de Vilassar de Mar, en el panteó de la família dels naviliers Mir. Una de les fortunes més grans, en aquell moment, de Catalunya. Realitzat per en Gaietà Buigas, conegut per ser l’autor del monument a Cristòfol Colom de Barcelona, culminat amb una escultura de l’artista Rafael Atché.

Clar. Sens dubte, els cementiris són una bona fotografia socioeconòmica de l’època. Entre les làpides localitzem, per exemple, la del notari Jaume Arús, que va participar en les Bases de Manresa, el panteó Casanovas, els propietaris de la fàbrica de Can Nyol, tombes de  capellans, mestres d’aixa.

I, és clar, la tomba de la pintora Carme Rovira que tenia molt clar com volia ser enterrada. En vida, va escollir un dels seus quadres. Volia que, quan morís, aquesta imatge fos la que aparegués la seva làpida i, quan va morir, es va fer una reproducció en ceràmica d’aquest quadre, que és la làpida del seu nínxol.   

No podem oblidar la tomba de l’escultor vilassarenc Enric Monjo, amb obres per tot el món. La seva, però, no pot ser més senzilla. Només hi ha una lletra, la M, una creu i està davant de la capella.

Finalment, i en aquesta passejada, presentem els nostres respectes a la figura d’en Beniamino Farina Ferrari. Al cementiri de Vilassar de Mar descansen les despulles d’aquest italià que tant va canviar la nostra comunitat introduint el clavell als nostres conreus. Està enterrat en un panteó a la part sud del cementeri. Es tracta d’una capella tancada amb una reixa, on hi ha diversos nínxols de la família.

Per saber-ne més, en Feliu Novell ens recomana l’article de l’historiador vilassarenc Alexis Serrano, publicada a la revista “Singladures”.