Carlitos torna a pujar a la moto, després d’una greu lesió, i signa un bronze amb gust d’or

Quedar tercer classificat en una cursa del Campionat de Catalunya sènior de Supermotard és, sens cap mena de dubte, un èxit absolut. Però ho és, encara més, si t’ho pagues de la teva butxaca, si has patit una greu lesió que t’ha deixat més d’un any completament aturat, si t’has plantejat posar el peu a terra de manera definitiva i si has venut tots els hàndicaps i totes les pors. Per això hem volgut celebrar l’èxit del vilassarenc Carlos Daniel Martino, “Carlitos”  com el coneix tothom. Dalt d’aquest tercer calaix del podi hi ha una història de superació personal, de sacrifici i de lluita que ha volgut compartir amb nosaltres. En Carlitos no té sang a les venes. El seu cor bombeja benzina directament a les artèries. Ens hem posat el casc, amb ell, i hem obert gas.

Aquest cap de setmana, al circuit de Mora d’Ebre va començar la primera de les set curses que conformen el campionat de Catalunya 2025 de Supermotard en categoria sènior. I al tercer calaix del podi hi pujava el dorsal 21. El vilassarenc Carlitos. Només ell sabia, en aquell moment, tot el que li passava pel cap després de creuar una dura, duríssima,  travessa del desert. Aquest ha estat, per a ell, un cap de setmana molt especial. Punt final a una greu lesió que, a punt, el va fer abandonar la seva carrera esportiva.Degut a aquesta lesió, ha estat un any aturat, ha passat tres vegades per quiròfan.

Un triomf en el qual, per acabar-ho d’adobar, el de Vilassar de Mar va haver de fer lliscar els seus pneumàtics, amb sol i caloreta el dissabte, i amb fred i pluja el diumenge.

La categoria Supermotard és molt espectacular de veure. Màquines de motocròs adaptades per a l’asfalt.

A més, en Carlitos no té al darrere cap mena de superestructura d’equip. Tot surt de la seva butxaca i dels bons amics, diu, que tenen botigues i que sempre li donen un cop de mà.

Satisfet, veu com va recollint els premis del sacrifici, amb moltes ganes i passió sobre la moto,  i molt d’esforç d’entrenament.

Clar, el que més el preocupava era, i és, la mà que, per la caiguda, ha quedat força malmesa, admet. Els primers quatre o cinc mesos després de la lesió van ser durs, perquè no podia ni anar en bicicleta. Només podia córrer, caminar i anar a fisioteràpia. Ha explicat que va veure la llum a finals de l’any passat.   

No hem d’oblidar que, en el seu esport, la mà és fonamental. Suporta molta força,

Per tirar endavant? La seva recepta: la força de voluntat, esforç, esforç i cap. Però com tenim benzina a les venes, ell ho té molt clar

Quan pren la sortida, quan es posa el semàfor en verd; el dorsal 21 de Vilassar de Mar té dues coses al cap: la seva filla i creuar la bandera a quadres sencer. La propera cita és el 12 d’abril a Alcarràs