Aquesta tarda, xerrada de Guillem Fernàndez sobre les persones sense llar

“No. La resposta és no”. Sense voler fer espòliers, l’Aula d’Extensió Universitària de Vilassar de Mar, en una voluntat de trencar mites i prejudicis, es pregunta, aquest  dimarts a les 6 de la tarda, a la Sala Maria Roser Carrau, si les persones que viuen al carrer ho fan perquè volen. Amb en Guillem Fernàndez, membre d’Arrels Fundació, sabrem, per exemple, que a Barcelona dormen al carrer més de 4.800 persones. Dada impactant. És com si una quarta part dels veïns i veïnes de Vilassar de Mar patissin aquest desgraciat fenomen del sensellarisme. El conferenciant d’avui, en Guillem Fernàndez, és taxatiu. Ell mateix respon a la pregunta de la conferència d’avui: “No. Les persones sense llar no viuen al carrer perquè volen. Ningú tria el carrer com a opció de vida, no és una opció volguda “.

Sens dubte, acabar al carrer és més fàcil del que podem pensar tots i totes. A vegades, una mala decisió o sortir del radar de les institucions poden ser detonants del sensellarisme. Fernàndez subratlla que tendim, parla de la societat en general, a responsabilitzar o culpabilitzar les persones que dormen al ras. Quan una persona arriba al carrer, per a Guillem Fernàndez, han fallat molts mecanismes prèviament. Ha recordat que no totes les persones sensellaristes tenen el mateix punt de sortida ni procedeixen de mateix barri ni tenen el mateix context familiar.

Li hem preguntat pel fals mite, o no, de què moltes d’aquestes persones no volen rebre ni ajudes ni marxar del carrer o de la plaça en la qual s’ha assentat. Per a Fernàndez, des d’Arrels Fundació, posa sobre la taula que, a vegades, les solucions que se’ls ofereixen no són les que necessiten de veritat. En aquest sentit, remarca que les persones sense llar, en el seu dia a dia, teixeixen petites relacions personals, per exemple amb veïns i comerciants, i tenen por de perdre-les.

Fernàndez també vol subratllar que, malgrat que ens vinguin al cap les grans capitals -com Barcelona-, també en pobles petits podem trobar sensellarisme. Això sí, potser en altres modalitats: en un hort, en barraques..

Ha subratllat que hi ha sensellarisme a tot Catalunya, però la forma que adapta en cadascun dels llocs és diferent i ha afegit que no tots els municipis han obert els recursos que haurien d’obrir, per llei, per a atendre les necessitats de les persones sense llar, del seu propi terme municipal.

Val a dir, però, que Barcelona, per exemple, engoleix molta gent d’altres municipis. Gent que hi arriba amb ganes de treballar i no se’n surt i altres, de pobles catalans, que, potser per vergonya, marxen a una gran capital per buscar l’anonimat. En aquest sentit, també, el conferenciant de l’Aula d’Extensió Universitària de Vilassar de Mar d’aquesta tarda, remarca que també hi ha pobresa que no viu al carrer i ha recordat que no tothom que demana diners dorm al carrer i no tothom que dorm al carrer demana diners.

En aquest sentit, molt de compte amb les dades d’Arrels Fundació. Dos de cada 10 persones sense llar treballen,  però els seus sous no els donen ni per pagar una habitació i, molt menys, desgraciadament, un pis.

Més de 4.800 persones viuen al carrer a Barcelona. Per fer-te’n una idea, la quarta part de Vilassar de Mar.Ha aclarit que no és el mateix sortir del carrer que sortir de la pobresa.

Pel que fa al perfil prioritari de població al que allotja la Fundació Arrels, és el d’ aquelles persones sense llar més cronificades en el temps, o perquè el seu estat de salut és molt precari. Busquen allotjament el més aviat possible. Treuen a gent del carrer. Arribats a aquest punt, les persones que han deixat de viure  al carrer i se’ls troba un allotjament han de seguir  un procés, que requereix molt d’acompanyament i respecte, perquè readquireixi els hàbits perquè tinguin una vida autònoma.

Ara bé, i segons les dades dels equips de carrer d’Arrels Fundació, quan una persona porta més de sis mesos al carrer, ja ho té molt complicat per canviar la seva situació. Sis mesos dormint al carrer cada nit provoca, ha dit, un deteriorament brutal de la salut psicològica .

Altres problemàtiques que tractarà avui són, per exemple, que el 80% de les persones sense llar són insultades, amenaçades o agredides i que els equips d’Arrels Fundació, molts nodrits de voluntaris i voluntàries, triguen un mínim de tres anys per teixir una relació de confiança amb una persona que dorm al carrer.